Miragens



O professor da UVigo Fernando Ramallo coordena A lingua en 2050 (Catroventos, 2021), livro em que 25 pessoas (19 homens e 6 mulheres) apresentam as suas previsons e desejos para o galego nas próximas três décadas.

ngz206-bomviver-literatura-web1Com destaque para a participaçom procedente da RAG e das três universidades galegas (por junto até 60% do total), o volume também acolhe agentes com ligaçom aos campos político e cultural ou profissionais e ativistas da dita normalizaçom lingüística, no que supom um painel relativamente diverso, em que é possível identificar as posiçons sustentadas desde o poder político autonómico, as instituiçons culturais de maior centralidade na Galiza atual, o nacionalismo e o reintegracionismo.

É periférico no volume o otimismo (presente e para o futuro) expressado polo anterior e polo atual Secretario Xeral de Política Lingüística. Destaca neste sentido a intervençom de quem ocupou essa responsabilidade na altura da aprovaçom do decreto 79/2010 “para o plurilingüismo no ensino” atualmente vigorante, Anxo Lorenzo, que afirma a suficiência do atual status legal do galego, elude tanto o processo de interferência e substituiçom linguística como a unidade linguística galego-portuguesa e minimiza a responsabilidade da administraçom pública na planificaçom do futuro do idioma.
Fora estes, os restantes contributos destacam de maneira quase unânime a necessidade de mudança na legislaçom e nas políticas públicas (referidas estas apenas ao âmbito autonómico, sem ocorrências relativas ao municipal ou provincial) ou até no atual status político da Galiza como condiçom para a recuperaçom e extensom de usos do galego, destacando também a importância estratégica do ensino, a necessidade de incorporaçom de neofalantes, a recuperaçom da transmissom intergeracional ou a adaptaçom ao campo das novas tecnologias.

Com destaque para a participaçom procedente da RAG e das três universidades galegas (por junto até 60% do total), o volume também acolhe agentes com ligaçom aos campos político e cultural ou profissionais e ativistas da dita normalizaçom lingüística, no que supom um painel relativamente diverso.

 

Quiçá o caracter prospetivo do volume explique a ausência de autoanálise, especialmente salientável naquelas persoas com responsabilidades na institucionalidade político-cultural autonómica, e que a abordagem da situaçom atual apareça nomeadamente em depoimentos de nacionalistas e reintegracionistas. Som também estas as únicas posiçons em que surgem no discurso categorias como subalternidade ou interferência, ausentes nos textos dos agentes que ocupam as instituiçons político-culturais da autonomia, os quais tampouco contemplam qualquer mudança na planificaçom do corpus e afirmam a diferença entre galego e português, à vez que prevêm uma maior presença deste último (juntamente com galego, castelhano e inglês) na Galiza “multilíngue” do futuro.
O volume, enfim, poderá contribuir tanto para valorizar a utilidade normalizadora das ideias e posiçons sobre a língua atualmente centrais como a eventual necessidade e conformaçom dumha alternativa; esta última, se calhar, referenciada tanto na construçom dumha nova institucionalidade político-cultural (que coloque no centro a restituiçom linguística e a superaçom da subalternidade) como na socializaçom dumha ideia de língua assente na tradiçom galeguista anterior à rotura produzida no início da autonomia política.

[Este artigo foi publicado originariamente no número 206 do Novas da Galiza]

Roberto Samartim

Roberto Samartim

(Redondela 1971) é professor na Faculdade de Filologia e investigador do Grupo de Estudos Territoriais da Universidade da Corunha e da Rede Galabra (USC e UMinho). Foi secretário geral da Associação Internacional de Lusitanistas (2011-2014) e codiretor da revista Agália (2010-2017).
Roberto Samartim

Latest posts by Roberto Samartim (see all)


PUBLICIDADE

  • Celso Alvarez Cáccamo

    Olá Roberto, síntese bem sintética, difícil. É curioso que o único nome que citas seja o do anterior diretor geral de política linguística.

  • https://pglingua.org/index.php abanhos

    O melhor é a intitulação.
    Teria que se dividir os que achegaram depoimentos, classificados segundo serem ou não acomedados do poder.
    Fazer prospectiva, é falar do futuro sem partir das analises do presente, que é bem duro, -só o 2 por cento das crianças menores de 10 anos está instalada no português da Galiza-, o qual é um pouco assustador, ainda que se incorporarem neofalantes teriam que ser muitos desses 98 por cento.
    A0 Anxo Lourenço tivem a sorte ou desgraça de conhecê-lo pessoalmente, para ele o importante é a mão que lhe dá de comer

    • https://pglingua.org/index.php abanhos

      Aqui estamos num processo de substituição linguística de livro, um processo excelente e estupefaciente. E se temos uma língua que é internacional, que nos dá acesso a cultura e ao mundo, como faz o castelhano, é fulcral ter acomedados (a minha avó, dizia sempre, vou acomedar os bácuros que logo todo se aproveita deles), que combatam isso nas próprias trincheiras…quintacolunistas se chamavam antes.

      Esse pessoal coloca o catalã como miragem….mas tem problemas muito graves:

      (Nota: Aquest article

      s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius

      que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia

      vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però

      d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana

      vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

      Les

      solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les

      accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts

      sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al

      meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la

      tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou

      rotunditat i claredat.

      El bilingüisme és un parany. Ja

      en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El

      bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització

      del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el

      català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es

      mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi

      tingut lloc.

      El català té enemics, no pas adversaris. Molts

      catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional

      pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o

      organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la

      vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un

      enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són

      anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú

      actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes.

      Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que

      l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No

      es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i

      civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de

      confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb

      lliris?

      Una classe política venuda. La societat

      catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en

      d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no

      representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a

      salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només

      els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a

      saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus

      lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a

      botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta

      actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la

      paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França,

      defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí.

      Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local

      -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya

      tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas

      paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

      La immigració. El

      volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys

      costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua

      convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya

      per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a

      Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No.

      Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili

      català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que

      potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de

      Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els

      hispanoparlants?

      I tot plegat sense lleis a favor. És

      evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no

      ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa

      segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi,

      nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell

      va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona.

      El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir

      l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat.

      Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva

      sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no

      necessita protecció.

      Conclusió. Tot això que he

      enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre,

      si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui

      implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables.

      Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan

      algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs

      tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la

      classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha

      massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de

      feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

      https://www.elnacional.cat/enblau/es/television/pilar-rahola-articulo-xavier-roig-catalan-diario-ara-incomodo-necesario_691994_102.html